Coca Cola Gran Reserva.

Avui diumenge hem anat amb la família i uns amics a la Platja de Pals. Magnífica. Un dia de sol, poquet vent, aigua gelada però transparent al màxim. Hem fet un forat al terra i hem començat a posar-hi troncs per encendre un foc. Tots plegats anavem buscant tronquets a prop de les dunes que hi ha al peu del que era Radio Liberty (l'emissora yanki per als països de l'est durant la guerra freda). Com que les antenes de Radio Liberty ja no hi són, han tirat enrrere les xarxes metàl.liques un xic cap a dins i ara els banyistes caminen pel que era l'antic camí de ronda dels soldats americans que hi havia.
Jo de nen vaig saltar un cop per recollir una pilota (la xarxa arriba al pit) i un soldat em va espantar de debò (que l'ànec Donald el perdoni)...
En aquestes que caminant amb molt de compte pel peu de la duna just al començar la sorra de la platja, ho he vist.
El primer que he pensat ha sigut un viatge en el temps. Després, d'una manera racional m'he dit: "No sabia que la Coca Cola tornava a fer aquest envàs!". L'he agafat i girant l'ampolla he al.lucinat: Data de caducitat NOV 87 !!!
La sorpresa ha estat majúscula, l'ampolla encara estava mig plena. Si caduca el 87, vol dir que deu ser del 1984...
Pel meu cap han desfilat a velocitat de llampec el Tarzan Boy de Baltimora, les Nike Wimbledon, els jerseys Privata, el Max Mix retransmès per Radio Minuto en la calle Teodoro Roviralta, la Sabrina, els clauers i moneders Mistral, la primera saga de V (uve), les xocolates desfetes el dissabte per la tarda... tot de coses que ja que les recordes vol dir que les has viscut en aquesta vida.

D'aquesta ampolla en qüestió recordo que m'agradava trencar aquesta cel·lofana que encara es conserva tan bé i anar donant voltes al voltant de l'ampolla fins a fer una tira llaaaaaarga. Era la típica ampolla que et posaven a la motxilla per anar d'excursió.

Quantes decisions he pres, quant camí he recorregut, quants errors, quants encerts distancien aquesta ampolla del meu món ara mateix. És l'ampolla que podria haver portat al viatge de final de curs de 8è d'EGB i aquí estava, mig enterrada a la sorra, davanat de l'antic camí de ronda dels soldats yankis.

La curiositat m'ha portat a obrir-la. He fet un esforç en el que m'he recordat el Bob Esponja intentant obrir una ampolla de Ketchup per a demostrar lo "rudo" que era.

El tap ha acabat cedint tot i que el pas del temps l'havia "cosit" a l'ampolla.
Primera sorpresa: Encara fa olor de Coca Cola (com si l'hagués comprat ahir). Això és per a bé o per a mal... els conservants travessen mil.lenis.

Segona sorpresa: Encara hi havia gas. O bé es tracta d'una desena autofermentació dins de l'ampolla, cosa que convertiria aquest refresc en un GRAN RESERVA o resulta que el millor lloc per conservar un refresc Yanki és enterrant-lo en una base Yanki i mentrestant anar a conquerir altres països...

Un dubte infantil: La provo ??

Germà campió !!!

Tinc un Germà Campió !! Com va dir Jesús "Els últims seran els primers" i el setè germa de la família se n'ha anat a sudamèrica i ha triomfat. Ell i el equip en el que estava, o sigui que és un triomf compartit (el que té millor gust). Va sortir a la tele i com que no tinc vídeo, vaig fer-li una foto congelant la imatge per a recordar aquest moment.
En Vicenç, és fisioterapeuta. Especialista en mans. El que està recollint, ho ha sembrat ell solet amb molt d'esforç i ple de fe.
Hi ha una llei universal que ve a dir que la gent que destaca, inevitablement ha d'anar amunt i ell ha pujat en aquest carro... millor dit, aquest avió, per acompanyar en Marc Coma (motorista) a fer el rally Dakar.
Ha deixat per uns dies els seus fills i família i s'ha submergit en un món totalment diferent: el món de les competicions. A fer de fisioterapeuta del Marc.
Veient com queden de trinxades les mans d'un motorista després d'una carrera, el Vicenç l'ha recuperat cada dia i ha conseguit una victòria. Una victòria comuna. Felicitats germà. Estic orgullós de tu.

És lícit llegir un diccionari ?

Per aprendre català, s'ha de llegir. Amb tot aquest rebombori de tres o quatre famílies que consideren que els seus fills no podran rendir prou bé si han d'aprendre el català, m'ha encetat un debat intern.
Us l'explico: Si vas conduïnt un cotxe amunt i avall, no acostumes a fixar-te en l'aparença externa del vehicle, però amb el temps s'hi van enganxant restes de fang, mosques xafades, pols a les gomes que aïllen les portes i (confesso que m'ha passat) alguna bossa de plàstic la qual has passat pel damunt i s'ha enganxat al tub d'escapament consumint-se poc a poc...
I doncs, vull comparar aquesta situació amb el nostre català. Sense adonar-nos-en se'ns van enganxant expressions, castellanismes, adjectius que no pertanyen a la nostra llengua. I ara, arrel del que ha passat, em disposo a baixar del cotxe i comprovar la carrosseria íntegrament. I si pot ser, després de netejar-la, voldria encerar-la.
Podem "encerar" la nostra llengua llegint SENCER el diccionari ? És lícit? Se'ns quedaran al cap les paraules noves que anem adquirint? Algú ha tingut mai la paciència de fer-ho?
Essent així, hauríem de començar per ABAC i acabar per ZUMZUMEIG?
Realment el català és un idioma ric i tot sovint ens manquen expressions per definir les coses, pel sols fet que no posseïm els coneixements de la llengua suficients per expressar-nos... Agrairé comentaris i disculpeu si hi ha errades.

La Gran Cagarada de Nadal...

Són festes assenyalades, cada ovella al seu corral, atipar-se i resguardar-se, parlo evidentment, de Nadal.
Trobades familiars, lluny de la nostra llar, anem a ca'ls pares i ca'ls sogres a atipar-nos com animals.
Ben ajaguts en còmodes cadires, escalfor fraternal, mentre la menja ens cau a l'estómac riem i bevem tot dient coses banals.
Per Sant Esteve, de nou a la guerra, entaulats amb tovallons, degustem un rere l'altre una safata de canelons. Ja per postres la panxa se'ns queixa i dóna cops, ja estem farts; per fer callar l'estómac, agafem dos polvorons que ens cauen com dards.
La panxa tremola, no es posa d'acord. Per a sopar, reescalfem la sopa de galets i estirats al llit ixen de dins nostre un parell de pets.
Marejats i lluny de casa, trobem a faltar el NOSTRE excusat, on hi tenim dues revistes i un llibre tot just començat.
L'estómac ja fa vaga, vol buidar a tot preu, però cap i cor no s'entenen i movem amb nervi el peu.
És que no és a casa meva, aquí no tinc tranquil·litat, aquest no és el meu paper de wàter, però és que m'estic cagant.
Un dia més de llargues menjes, ara no te'n pots anar, a la fira de pessebres, fuet de Vic i un entrepà.
Fins que ve un moment màgic, que s'esdevé tan de repent. Et trobes sentat a un wàter, estranger i divinament.
Quatre espetecs que dissimules fent soroll picant de mans, fas quatre bous i dues mules, quinze xais i un rabadà.
Intento obrir la finestra i untar-me els dits de sabó, tot bufant per acalmar la tempesta, com qui diu cagar el tió.
Llums de festa: Bon Nadal.

Ha nascut un blog !!

He aconseguit crear el meu blog. Abans en tenia un altre i no sabia com crear-ne un de nou, però de moment ja ho tinc.
Aquí em disposo a posar per escrit totes les coses que em passen pel cap, publicar contes i històries, pensaments i molt més... espero que si algú el llegeix, s'entretingui (segur) i li agradi (espero que també).
Amunt els cors i bon dia a tots !!