La Gran Cagarada de Nadal...

Són festes assenyalades, cada ovella al seu corral, atipar-se i resguardar-se, parlo evidentment, de Nadal.
Trobades familiars, lluny de la nostra llar, anem a ca'ls pares i ca'ls sogres a atipar-nos com animals.
Ben ajaguts en còmodes cadires, escalfor fraternal, mentre la menja ens cau a l'estómac riem i bevem tot dient coses banals.
Per Sant Esteve, de nou a la guerra, entaulats amb tovallons, degustem un rere l'altre una safata de canelons. Ja per postres la panxa se'ns queixa i dóna cops, ja estem farts; per fer callar l'estómac, agafem dos polvorons que ens cauen com dards.
La panxa tremola, no es posa d'acord. Per a sopar, reescalfem la sopa de galets i estirats al llit ixen de dins nostre un parell de pets.
Marejats i lluny de casa, trobem a faltar el NOSTRE excusat, on hi tenim dues revistes i un llibre tot just començat.
L'estómac ja fa vaga, vol buidar a tot preu, però cap i cor no s'entenen i movem amb nervi el peu.
És que no és a casa meva, aquí no tinc tranquil·litat, aquest no és el meu paper de wàter, però és que m'estic cagant.
Un dia més de llargues menjes, ara no te'n pots anar, a la fira de pessebres, fuet de Vic i un entrepà.
Fins que ve un moment màgic, que s'esdevé tan de repent. Et trobes sentat a un wàter, estranger i divinament.
Quatre espetecs que dissimules fent soroll picant de mans, fas quatre bous i dues mules, quinze xais i un rabadà.
Intento obrir la finestra i untar-me els dits de sabó, tot bufant per acalmar la tempesta, com qui diu cagar el tió.
Llums de festa: Bon Nadal.